#: locale=es
## Tour
### Descripción
tour.description = VISITA VIRTUAL A ÀGER
### Título
tour.name = AGER 360
## Skin
### Botón
Button_02B7E3F6_1A2D_2199_41B3_47B39276E494.label = ENTREU
Button_03D37B27_0C7A_63B3_41A1_89572D8C8762.label = ÀGER
Button_03D37B27_0C7A_63B3_41A1_89572D8C8762_mobile.label = ÀGER
Button_0E0A61C1_1A15_21F8_41B7_9B7ED03BD46A.label = ENTREU
Button_18126A3F_1663_8BEF_41A4_B0EDA1A5F4E3.label = BOOK NOW
Button_1CA392FC_0C0A_2295_41A3_18DEA65FB6AD.label = UBICACIÓ
Button_1CA392FC_0C0A_2295_41A3_18DEA65FB6AD_mobile.label = UBICACIÓ
Button_1FDDCF4A_0C0A_23FD_417A_1C14E098FDFD.label = IMATGES 360
Button_1FDDCF4A_0C0A_23FD_417A_1C14E098FDFD_mobile.label = IMATGES 360
Button_1FE4B611_0C0A_256F_418E_EA27E66F8360.label = MAPA
Button_1FE4B611_0C0A_256F_418E_EA27E66F8360_mobile.label = MAPA
Button_2FAD62A8_2052_F423_41BF_A36881A6370A.label = lorem ipsum
Button_39422686_2052_FCEF_41A1_5CD15B17A223.label = TRESOR ARTÍSTIC
### Texto Multilínea
HTMLText_04FFBC2C_1216_7593_41A4_E1B06B145F04.html = Aventura
La millor destinació per a la pràctica d'activitats a l'aire, a l'aigua, i per terra.
L'Univers a tocar
Destinació Starlight, amb un dels millors cels nocturns del món. Pots descobrir-ho insitu, o través del Parc Astronòmic del Montsec.
Et convidem a fer un petit tast del nostre a través d'aquesta visita virtual 360°.
TOT EL QUE VOLS VIURE..... HI ÉS AQUÍ.
Pocs municipis del país poden dir que tenen tanta quantitat i tanta qualitat en el seu patrimoni, paisatge, aventura, gastronomia, allotjament, etc.
Patrimoni natural
La frontera natural entre la Plana de Lleida i el Pirineu, on el paisatge es transforma en aigua, pedra, i aire, on es poden gaudir dels espais naturals protegits i postals magnífiques.
Patrimoni cultural
Frontera històrica que es percep a través dels castells, torres de guaita, muralles, ermites, esglésies, pobles, camins històrics, molins fariners, masies, safaretjos, pous de gel, etc.
visita àger
TOT EL QUE VOLS VIURE..... HI ES AQUÍ.
Pocs municipis del país poden dir que tenen tanta quantitat i tanta qualitat en el seu patrimoni, paisatge, aventura, gastronomia, allotjament, etc.
PATRIMONI NATURAL
La frontera natural entre la Plana de Lleida i el Pirineu, on el paisatge es transforma en aigua, pedra, i aire, on es poden gaudir dels espais naturals protegits i postals magnífiques.
PATRIMONI CULTURAL
Frontera històrica que es percep a través dels castells, torres de guaita, muralles, ermites, esglésies, pobles, camins històrics, molins fariners, masies, safaretjos, pous de gel, etc.
AVENTURA
La millor destinació per a la pràctica d'activitats a l'aire, a l'aigua, i per terra.
L'UNIVERS A TOCAR
Destinació Starlight, amb un dels millors cels nocturns del món. Pots descobrir-ho insitu, o través del Parc Astronòmic del Montsec
Et convidem a fer un petit tast del patrimoni a través d'aquesta visita virtual 360°.
___
la cripta
L'espai de les relíquies
La cripta ha estat reconstruïda en les actuacions de restauració de l’any 2010, seguint la descripció que en féu Jaime de Villanueva el 1806 així com algunes dades procedents de les excavacions arqueològiques dels anys noranta del segle XX. En la reconstrucció s’hi ha incorporat dues columnes i tres capitells originals. També s’hi conserva una imposta capitell a l’extrem nord-oest in situ.
Donec feugiat:
• Nisl nec mi sollicitudin facilisis
• Nam sed faucibus est.
• Ut eget lorem sed leo.
• Sollicitudin tempor sit amet non urna.
• Aliquam feugiat mauris sit amet.
lorem ipsum:
$150,000
la cripta
L'espai de les relíquies
La cripta ha estat reconstruïda en les actuacions de restauració de l’any 2010, seguint la descripció que en féu Jaime de Villanueva el 1806 així com algunes dades procedents de les excavacions arqueològiques dels anys noranta del segle XX. En la reconstrucció s’hi ha incorporat dues columnes i tres capitells originals. També s’hi conserva una imposta capitell a l’extrem nord-oest in situ.
Fotos:
• Vista de la cripta a inicis del segle XX. Font: Arxiu Mas / Vista de la cripta a inicis del segle XXI, abans de la reconstrucció. Font: www.monestirs.cat
• Compartiment de retaule actualment al MNAC. Font: MNAC
• Capitells de l’antiga cripta, actualment al Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal. Font: Museu de Lleida: diocesà i comarcal (Jordi V. Pou)
nau central
L'espai de les relíquies
L’església de Sant Pere, d’estil romànic llombard, està construïda amb aparell de petits carreus. Té planta basilical de tres naus, cobertes amb volta de canó reforçada amb arcs torals, la central amb doble amplada, dividida al llarg en tres trams. El tram proper als absis constitueix el transsepte incipient, discontinu i a diferent alçada, cobert per una volta transversal. Hi destaquen les cúpules que cobreixen els absis laterals, sostingudes per trompes rebaixades, concebudes per suportar dues torres campanar.
Els pilars de les arcades tenen planta rectangular i estaven flanquejats per columnes adossades a les quatre cares, amb la finalitat de rebre els arcs formers de les arcades i els torals de les voltes laterals i de la nau principal.
Els absis són semicirculars, coberts amb casquets semiesfèrics, els laterals embigats als murs, i el central sobresortint. Aquest, presenta tres nínxols flanquejats per columnes adossades.
La il·luminació procedia de les finestres de les naus laterals, del transsepte i dels absis, i finalment a sobre de les cúpules també hi havia finestres. És molt probable que l’antiga façana romànica tingués algun tipus de finestra que il·luminés la nau central.
El temple tenia una gran riquesa ornamental, concentrada a la nau principal: capitells d’estil corinti i cornises a nivell d’impostes, molt pronunciades, tot tractat a bisell. A finals del segle XI el temple es decorà amb pintures romàniques al fresc.
Fotos:
1- Vista de l’absis principal a inicis del segle XX. Font: Arxiu Fotogràfic IEI
2- Pintura mural que representava als apòstols Tadeu i Jaume. Estaven ubicades a l’absis central. Actualment es troben al MNAC. Font: Museu Nacional d’Art de Catalunya.
3- Detall de l’absis principal on hi havia encaixat el sepulcre d’Arnau Mir. Any 1961. Font: Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic. Arxiu Mas
4- Sarcòfag d’Arnau Mir de Tost, ubicat actualment a l’Església de Sant Vicenç.
L’edifici
El palau vescomtal és la residència de la família d’Arnau Mir de Tost i els seus descendents. En realitat, seria una torre residencial o donjon, similar al castell de Llordà, on residia aquest noble i la seva família abans de la conquesta d’Àger.
Se’n desconeix bona part de l’arquitectura, com, per exemple, el nombre de pisos que tenia. La planta baixa, la més conservada, estaria distribuïda en dues grans naus cobertes amb volta de canó de pedra i dividides horitzontalment i vertical, i fortificada, formant part integral del recinte murallat.
Aquesta planta baixa allotjaria els serveis de l’edifici, com era habitual, i a la segona planta, avui dia totalment desapareguda, hi hauria els espais nobles: una sala o cambra de recepció, on sabem que s’hi celebraven judicis en presència d’Arnau Mir, i una alcova on dormiria la parella noble.
Les peces d’escacs
L’element més interessant del qual es té constància que existia en aquest edifici en temps d’Arnau Mir és el lot de peces d’escacs conservat avui dia al Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal. Gràcies al fet que es conserven els testaments d’Arnau Mir i de la seva esposa Arsenda, sabem que al seu temps posseïen diversos jocs d’ivori i cristall i taulers d’argent. És Arsenda qui, en el seu testament, deixa aquests jocs a Arnau Mir, que alhora els transmet als seus descendents. Amb el temps, però, es van anar perdent o venent i només se’n conserven peces de cristall de roca corresponents a quatre jocs diferents.
Lot de peces d’escacs conservats al Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal. Font : Museu de Lleida: diocesà i comarcal (Jordi V. Pou)
Història
El claustre fou la darrera obra important i integral que es portà a terme en el monestir. Substituí un claustre romànic del qual no en queden més que uns pocs rastres.
La decoració sovint mostra l’heràldica del comtat d’Urgell. Pere II d’Aragó fou el primer que emprà, juntament amb el vescomte de Cardona, d’una manera usual l’escut d’armes format per dues barres del casal aragonès (d’Entença) i els escacs d’Urgell, que adorna moltes de les claus de volta i mènsules del claustre.
La segona etapa de construcció afectà l’ala nord i el tram de davant de la sala capitular, quan era abat comendatari Llorenç Peris (1502-1542). Aquesta ala fou destruïda per les tropes franceses durant la Guerra dels Segadors.
Característiques
El claustre de Sant Pere és una obra construïda en dues fases. La primera, delicada i preciosista, dels segles xiv i xv, fou promoguda pel comte d’Urgell Pere d’Aragó (1348-1408), i la segona va ser executada durant el segle xvi.
Tant per l’estil i la factura com per la disposició en doble corredor, sense paral·lels, sembla emparentar-se amb obres del sud de França i manté totalment l’empremta de l’estil gòtic internacional.
Els arcs apuntats són atrevits i l’escultura de les claus de volta, mènsules i capitells és d’una filigrana impecable, que en molts casos preludien les formes semivegetals dels grotescs renaixentistes, transformades en goles monstruoses essencialment decoratives.
En algunes mènsules, claus de volta i nervis es conserven restes de pintura negra, blanca i vermella, que indiquen que antigament degué estar pintat.
Al mig de l’espai claustral es construí una cisterna que recollia l’aigua de pluja dels teulats.
Usos
Del seu ús inicial com a claustre pròpiament de l’abadia i centre neuràlgic del conjunt, passà a ser utilitzat al segle xix com a hospital de sang durant les guerres carlines. Després de la Guerra dels Segadors ja es tapiaren les arcades de les tres ales subsistents, que es convertiren en sales de malalts. Al final del segle xix s’utilitzaren com a hospital públic i com a escola pública per a nens.
Història
L’aula capitular, en ús fins que va ser utilitzada com a sala de cures pels carlins, fou construïda durant el regiment de l’abat Llorenç Peris (1503-1542), que es distingí d’altres abats comendataris per la seva dedicació a l’abadia.
Des de 1418 i fins a l’extinció dels senyorius eclesiàstics al segle XIX, el d’Àger estava a mans de l’arquebisbat de Tarragona. La combinació heràldica de les claus de volta s’ha de relacionar amb el parentiu de bastardia que mantenia Llorenç Peris amb l’arquebisbe de Tarragona d’aleshores, Gonzalo Fernández de Heredia, de qui era bisbe auxiliar.
Una arquitectura singular
En aquesta cambra de planta quadrada destaca la portalada renaixentista monumental i la volta estrellada, típica de la darreria del gòtic, els nervis de la qual arrenquen de quatre mènsules d’angle, decorades amb àngels de mig cos que sostenen filacteris. És un tipus de disseny complex, sense paral·lel en l’arquitectura gòtica catalana, que inclou un total de nou claus de volta de guix, amb motius heràldics. Combinen les armes dels Heredia amb un escut de barra –de bastardia– i un altre amb la tau de l’arquebisbat de Tarragona, mentre que al centre se situen les claus de sant Pere, l’heràldica pròpia de la canònica.
LA VILA CLOSA
Els Barris antics
Barri de Sant Pere
El barri va créixer a redós del castell, amb uns carrers molt típics de poble encastellat, que segueixen les terrasses del turó, fins a atènyer la plaça Major. La plaça, doncs, amb el temps es va convertir en el nexe d’unió dels barris de la vila: Sant Pere, Sant Martí i Solsdevila. La plaça, que hauria de convertir-se amb el temps en el centre principal de la vida urbana, començà a créixer i a rebre les mesures actuals a principis del segle XIV, malgrat que existia ja amb seguretat al segle XIII. Actuà, però, com a plaça del mercat fins que la Paeria s’hi traslladà al segle XVII i llavors rebé el nom de plaça Major.
Barri de Solsdevila
El barri de Solsdevila se situa al sud i sud-est del de la vila d’Àger. Limitat per les muralles de la vila closa, és travessat pel carrer principal del mateix nom, al llarg del qual es van establir elements essencials de la vida comunal. Aquest barri neix i creix entorn de l’església parroquial de Sant Vicenç i Sant Salvador i la seva sagrera, i allotjava els principals equipaments municipals antics: la parròquia, al voltant de la qual s’anaren construint cases, el cementiri antic o fossar del poble (segles XI-XIX), la primera Casa de la Vila o Paeria construïda, l’hospital de Sant Nicolau (al segle XVI), el forn comunal, un molí, el pou de gel i la plaça del mercat.
Barri de Sant Martí
El barri de Sant Martí es forma al voltant del carrer del mateix nom. És el barri situat a l’oest de la vila d’Àger, limitat per les muralles del vessant sud, pel portal de Sant Martí i pel barri de Sant Pere al nord. El seu portal era l’entrada oficial a la vila fins a la construcció de les carreteres al principi del segle XX. Pel seu portal entrava l’antic camí de Lleida o camí romà, que seguia pel carrer principal fins a trobar la plaça. Al llarg del carrer hi havia hagut tradicionalment comerços i fondes, així com el quarter dels mossos d’esquadra. També s’hi troben edificis importants com la casa de la família Portolà, la casa parroquial o casa de l’Abadia, la casa Chaparró, la majoria construïts en la remodelació d’aquest barri del segle XVIII quan les cases envaïren l’espai de les muralles i en molts casos aquestes quedaren integrades en els soterranis.
El conjunt del castell col·legiata de Sant Pere
Característiques
Està format per una sèrie d’edificis romànics i gòtics de gran interès i caràcter monumental, construïts entre els segles xi i xvi. Les restes conservades més importants corresponen a una església d’estil romànic llombard amb reformes gòtiques, una torre residencial o donjon i la torre major del castell, creats durant els segles xi-xii, un claustre d’estil gòtic internacional, una capella gòtica annexa a l’església i, finalment, una sala capitular renaixentista.
Les dependències canonicals originals constitueixen la part més desconeguda del conjunt monumental. En origen, devien estar a l’entorn del claustre, a la zona de ponent, i fora del recinte claustral potser hi hauria l’hostatgeria i el palau de l’abat. Aquest claustre antic seria possiblement de dos pisos i dues ales.
En part, a partir de finals del segle xiv però sobretot a partir del segle xvii, la tendència és la de fer desaparèixer aquests edificis, que seran substituïts per capelles adossades al temple. El procés de reestructuració dels espais estaria relacionat amb la secularització de la canònica el 1592 i la seva transformació en col·legiata, ja que a partir d’aquest moment deixa de ser obligatòria la vida en comú i es produeix un trasllat dels canonges, que passen a viure en cases particulars de la vila.
Història
La canònica fundada per Arnau Mir estigué desvinculada dels bisbats gràcies a una exempció episcopal per mitjà de dues butlles papals (1060 i 1065), de manera que el monestir estigué directament sotmès a la Santa Seu i es convertí, doncs, en canònica vere nullius. Arnau Mir i els seus descendents, que, a partir del segle xii, ostenten el títol de vescomtes d’Àger, li feren grans donacions fins al segle xii, quan assolí el nombre màxim de 38 parròquies i 16 annexes com a senyor jurisdiccional.
La canònica funcionà fins que va ser secularitzada el 1592; després es convertí en col·legiata i arxiprestat. El 1851 el papa Pius IX anul·la les col·legiates i es produeix un interregne en què, per decisió dels canonges, Àger passa a ser un arxiprestat exempt depenent del bisbat de Lleida. Conservà la jurisdicció exempta fins al 1874, que s’uní a la diòcesi de Lleida.
PORTAL DEL PEDRÓ
Els porxos
El conjunt de porxos del portal del Pedró és la imatge més emblemàtica i per tant la més fotografiada del poble d’Àger per la seva singularitat. És una estructura complexa que té dues parts principals. D’una banda, el mateix portal, d’estructura doble, amb arcades de mig punt amb pedres adovellades. L’arcada més interior, amb carreus retallats i ben conservats, és també la més antiga (potser l’original) i les pedres que la componen són diferents de les que hi ha a l’exterior, que és una part més moderna. Aquest eixamplament del portal es deu a la necessitat d’adquirir espai per a habitatges. La planta creada damunt de les dues arcades l’ocupa una casa probablement construïda al segle XVII-XVIII.
D’altra banda, més a l’interior, es pot veure com les dues porxades es relacionen entre si, fet que es produeix sovint sota la cruïlla edificada de dos carrers, en aquest cas de tres carrers. Els sostres aquí són fets amb bigues de fusta i revoltons de rajoles del país.
S’inicien aquí els carrers empedrats típics d’Àger. En alguns casos s’ha pogut recuperar aquest antic empedrat, que es col·locava per evitar el lliscament dels animals i les persones que hi transitaven amb el terra moll o gelat.
Història
El portal del Pedró s’esmenta per primera vegada el 1100. Al voltant del segle XVII-XVIII es devia construir el segon portal i a sobre la casa, fet habitual en l’arquitectura del poble a causa del creixement de població dins la muralla.
Fora el portal, existia el raval del Pedro, també anomenat “Fora Portes”, estès fins als erals actuals, amb parròquia, la de Sant Joan extramurs, i hospital municipal, el de Sant Joan, que ja se cita a la segona meitat del segle XIV.
El raval o eixample creix sobretot a partir del segle XVII, amb l’augment de població que surt extramurs.
Els Barris antics
Barri de Sant Pere
El barri va créixer a redós del castell, amb uns carrers molt típics de poble encastellat, que segueixen les terrasses del turó, fins a atènyer la plaça Major. La plaça, doncs, amb el temps es va convertir en el nexe d’unió dels barris de la vila: Sant Pere, Sant Martí i Solsdevila. La plaça, que hauria de convertir-se amb el temps en el centre principal de la vida urbana, començà a créixer i a rebre les mesures actuals a principis del segle XIV, malgrat que existia ja amb seguretat al segle XIII. Actuà, però, com a plaça del mercat fins que la Paeria s’hi traslladà al segle XVII i llavors rebé el nom de plaça Major.
Barri de Solsdevila
El barri de Solsdevila se situa al sud i sud-est del de la vila d’Àger. Limitat per les muralles de la vila closa, és travessat pel carrer principal del mateix nom, al llarg del qual es van establir elements essencials de la vida comunal. Aquest barri neix i creix entorn de l’església parroquial de Sant Vicenç i Sant Salvador i la seva sagrera, i allotjava els principals equipaments municipals antics: la parròquia, al voltant de la qual s’anaren construint cases, el cementiri antic o fossar del poble (segles XI-XIX), la primera Casa de la Vila o Paeria construïda, l’hospital de Sant Nicolau (al segle XVI), el forn comunal, un molí, el pou de gel i la plaça del mercat.
Barri de Sant Martí
El barri de Sant Martí es forma al voltant del carrer del mateix nom. És el barri situat a l’oest de la vila d’Àger, limitat per les muralles del vessant sud, pel portal de Sant Martí i pel barri de Sant Pere al nord. El seu portal era l’entrada oficial a la vila fins a la construcció de les carreteres al principi del segle XX. Pel seu portal entrava l’antic camí de Lleida o camí romà, que seguia pel carrer principal fins a trobar la plaça. Al llarg del carrer hi havia hagut tradicionalment comerços i fondes, així com el quarter dels mossos d’esquadra. També s’hi troben edificis importants com la casa de la família Portolà, la casa parroquial o casa de l’Abadia, la casa Chaparró, la majoria construïts en la remodelació d’aquest barri del segle XVIII quan les cases envaïren l’espai de les muralles i en molts casos aquestes quedaren integrades en els soterranis.
El conjunt del castell col·legiata de Sant Pere
Història
La canònica fundada per Arnau Mir estigué desvinculada dels bisbats gràcies a una exempció episcopal per mitjà de dues butlles papals (1060 i 1065), de manera que el monestir estigué directament sotmès a la Santa Seu i es convertí, doncs, en canònica vere nullius. Arnau Mir i els seus descendents, que, a partir del segle xii, ostenten el títol de vescomtes d’Àger, li feren grans donacions fins al segle xii, quan assolí el nombre màxim de 38 parròquies i 16 annexes com a senyor jurisdiccional.
La canònica funcionà fins que va ser secularitzada el 1592; després es convertí en col·legiata i arxiprestat. El 1851 el papa Pius IX anul·la les col·legiates i es produeix un interregne en què, per decisió dels canonges, Àger passa a ser un arxiprestat exempt depenent del bisbat de Lleida. Conservà la jurisdicció exempta fins al 1874, que s’uní a la diòcesi de Lleida.
Característiques
Està format per una sèrie d’edificis romànics i gòtics de gran interès i caràcter monumental, construïts entre els segles xi i xvi. Les restes conservades més importants corresponen a una església d’estil romànic llombard amb reformes gòtiques, una torre residencial o donjon i la torre major del castell, creats durant els segles xi-xii, un claustre d’estil gòtic internacional, una capella gòtica annexa a l’església i, finalment, una sala capitular renaixentista.
Les dependències canonicals originals constitueixen la part més desconeguda del conjunt monumental. En origen, devien estar a l’entorn del claustre, a la zona de ponent, i fora del recinte claustral potser hi hauria l’hostatgeria i el palau de l’abat. Aquest claustre antic seria possiblement de dos pisos i dues ales.
En part, a partir de finals del segle xiv però sobretot a partir del segle xvii, la tendència és la de fer desaparèixer aquests edificis, que seran substituïts per capelles adossades al temple. El procés de reestructuració dels espais estaria relacionat amb la secularització de la canònica el 1592 i la seva transformació en col·legiata, ja que a partir d’aquest moment deixa de ser obligatòria la vida en comú i es produeix un trasllat dels canonges, que passen a viure en cases particulars de la vila.
Els porxos
El conjunt de porxos del portal del Pedró és la imatge més emblemàtica i per tant la més fotografiada del poble d’Àger per la seva singularitat. És una estructura complexa que té dues parts principals. D’una banda, el mateix portal, d’estructura doble, amb arcades de mig punt amb pedres adovellades. L’arcada més interior, amb carreus retallats i ben conservats, és també la més antiga (potser l’original) i les pedres que la componen són diferents de les que hi ha a l’exterior, que és una part més moderna. Aquest eixamplament del portal es deu a la necessitat d’adquirir espai per a habitatges. La planta creada damunt de les dues arcades l’ocupa una casa probablement construïda al segle XVII-XVIII.
D’altra banda, més a l’interior, es pot veure com les dues porxades es relacionen entre si, fet que es produeix sovint sota la cruïlla edificada de dos carrers, en aquest cas de tres carrers. Els sostres aquí són fets amb bigues de fusta i revoltons de rajoles del país.
S’inicien aquí els carrers empedrats típics d’Àger. En alguns casos s’ha pogut recuperar aquest antic empedrat, que es col·locava per evitar el lliscament dels animals i les persones que hi transitaven amb el terra moll o gelat.
Història
El portal del Pedró s’esmenta per primera vegada el 1100. Al voltant del segle XVII-XVIII es devia construir el segon portal i a sobre la casa, fet habitual en l’arquitectura del poble a causa del creixement de població dins la muralla.
Fora el portal, existia el raval del Pedro, també anomenat “Fora Portes”, estès fins als erals actuals, amb parròquia, la de Sant Joan extramurs, i hospital municipal, el de Sant Joan, que ja se cita a la segona meitat del segle XIV.
El raval o eixample creix sobretot a partir del segle XVII, amb l’augment de població que surt extramurs.
Aquest castell ha d’ésser datat al segle XI, en un moment proper al que es construí, per exemple, la torre de Fontdepou, amb la qual té moltes semblances. Potser al castell de Cas els recintes exteriors són una mica posteriors.
Text: Catalunya Romànica
El Castell
La torre del castell de Cas és de planta circular. Té un diàmetre interior de 3, 4 m i uns murs amb un gruix de 195 cm (a la part alta, al nivell del primer pis, perd uns 30 cm). Se’n conserven dos nivells: l’inferior i el pis principal. L’espai que hi ha arran de terra és cobert amb una falsa cúpula i té, fins a l’arrencada de la volta, una alçada de 4 m. La porta, situada a uns 6 m de terra, ha de correspondre al nivell del primer pis. L’alçada total de l’edifici és d’uns 9, 5 m. Cal suposar, però, que aquesta torre era més alta. Al nivell principal, ultra la porta, que ha estat en bona part restaurada —només el muntant dret és original—, hi havia tres espitlleres d’un sol biaix per la cara interior, destinades a la guaita. El mur és fet amb carreus de mida mitjana i allargats (15 cm × 25 cm), ben arrenglerats en filades regulars. Sobretot a la banda W, als 1, 5 m inferiors, trobem uns carreus més grans i rectangulars (25 cm × 70 cm) o bé quadrats (30 cm).
Arquitectura
L’església de Sant Jaume és un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, reforçada per quatre arcs torals (un d’ells adossat al mur de ponent), i capçada a llevant per un absis semicircular, precedit d’un arc presbiteral.
Les façanes no tenen ornamentació i l’aparell és format per carreu ben tallat i disposat en filades ordenades, que en el tram de la nau ampliada es combina amb carreus ben tallats i escairats.
L’accés s’efectua per la façana sud de la nau, on hi ha dues portes, amb arc de mig punt. Al centre de l’absis trobem una finestra de doble esqueixada, i en els murs nord i sud del primer tram de nau, corresponent a l’edifici original, hi ha una finestra també de doble esqueixada, però d’arc monolític. En la façana oest hi ha una finestra en forma de creu.
ESGLÉSIA SANT JAUME DE CAS
Tot i les clares evidències de la complexitat del procés constructiu, no sembla que aquest es dilatés molt en el temps. Possiblement l’ampliació es produí immediatament després de concloure l’edifici primitiu, si és que s’arribà a acabar, i el que avui interpretem com una ampliació pot respondre a un canvi de projecte produït sense solució de continuïtat. Les condicions constructives de l’edifici permeten de plantejar aquesta hipòtesi i situar la construcció de la part inicial a la fi del segle XI i principi del segle XII, i la construcció del sector de ponent, ja plenament integrat a les formes i tecnologies del segle XII, seguidament.
Al Museu de Lleida es conserven tres imatges tallades en fusta, d’una d’elles tan sols la part del bust, l’altra fragmentada a l’altura de la cintura i a la tercera, també força deteriorada, li manca la peanya que segurament devia dur. Totes tres conserven restes de policromia.
Text: Catalunya Romànica
CLAUSTRE
El claustre de Sant Pere és una obra construïda en dues fases. La primera, delicada i preciosista, dels segles xiv i xv, fou promoguda pel comte d’Urgell Pere d’Aragó (1348-1408), i la segona va ser executada durant el segle xvi.
Tant per l’estil i la factura com per la disposició en doble corredor, sense paral·lels, sembla emparentar-se amb obres del sud de França i manté totalment l’empremta de l’estil gòtic internacional.
Els arcs apuntats són atrevits i l’escultura de les claus de volta, mènsules i capitells és d’una filigrana impecable, que en molts casos preludien les formes semivegetals dels grotescs renaixentistes, transformades en goles monstruoses essencialment decoratives.
En algunes mènsules, claus de volta i nervis es conserven restes de pintura negra, blanca i vermella, que indiquen que antigament degué estar pintat.
Al mig de l’espai claustral es construí una cisterna que recollia l’aigua de pluja dels teulats.
Història
El claustre fou la darrera obra important i integral que es portà a terme en el monestir. Substituí un claustre romànic del qual no en queden més que uns pocs rastres.
La decoració sovint mostra l’heràldica del comtat d’Urgell. Pere II d’Aragó fou el primer que emprà, juntament amb el vescomte de Cardona, d’una manera usual l’escut d’armes format per dues barres del casal aragonès (d’Entença) i els escacs d’Urgell, que adorna moltes de les claus de volta i mènsules del claustre.
La segona etapa de construcció afectà l’ala nord i el tram de davant de la sala capitular, quan era abat comendatari Llorenç Peris (1502-1542). Aquesta ala fou destruïda per les tropes franceses durant la Guerra dels Segadors.
Usos
Del seu ús inicial com a claustre pròpiament de l’abadia i centre neuràlgic del conjunt, passà a ser utilitzat al segle xix com a hospital de sang durant les guerres carlines. Després de la Guerra dels Segadors ja es tapiaren les arcades de les tres ales subsistents, que es convertiren en sales de malalts. Al final del segle xix s’utilitzaren com a hospital públic i com a escola pública per a nens.
PALAU VESCOMTAL
L’edifici
El palau vescomtal és la residència de la família d’Arnau Mir de Tost i els seus descendents. En realitat, seria una torre residencial o donjon, similar al castell de Llordà, on residia aquest noble i la seva família abans de la conquesta d’Àger.
Se’n desconeix bona part de l’arquitectura, com, per exemple, el nombre de pisos que tenia. La planta baixa, la més conservada, estaria distribuïda en dues grans naus cobertes amb volta de canó de pedra i dividides horitzontalment i vertical, i fortificada, formant part integral del recinte murallat.
Aquesta planta baixa allotjaria els serveis de l’edifici, com era habitual, i a la segona planta, avui dia totalment desapareguda, hi hauria els espais nobles: una sala o cambra de recepció, on sabem que s’hi celebraven judicis en presència d’Arnau Mir, i una alcova on dormiria la parella noble.
Les peces d’escacs
L’element més interessant del qual es té constància que existia en aquest edifici en temps d’Arnau Mir és el lot de peces d’escacs conservat avui dia al Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal. Gràcies al fet que es conserven els testaments d’Arnau Mir i de la seva esposa Arsenda, sabem que al seu temps posseïen diversos jocs d’ivori i cristall i taulers d’argent. És Arsenda qui, en el seu testament, deixa aquests jocs a Arnau Mir, que alhora els transmet als seus descendents. Amb el temps, però, es van anar perdent o venent i només se’n conserven peces de cristall de roca corresponents a quatre jocs diferents.
Lot de peces d’escacs conservats al Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal. Font : Museu de Lleida: diocesà i comarcal (Jordi V. Pou)
LA TORRE DE CAS
El Castell
La torre del castell de Cas és de planta circular. Té un diàmetre interior de 3, 4 m i uns murs amb un gruix de 195 cm (a la part alta, al nivell del primer pis, perd uns 30 cm). Se’n conserven dos nivells: l’inferior i el pis principal. L’espai que hi ha arran de terra és cobert amb una falsa cúpula i té, fins a l’arrencada de la volta, una alçada de 4 m. La porta, situada a uns 6 m de terra, ha de correspondre al nivell del primer pis. L’alçada total de l’edifici és d’uns 9, 5 m. Cal suposar, però, que aquesta torre era més alta. Al nivell principal, ultra la porta, que ha estat en bona part restaurada —només el muntant dret és original—, hi havia tres espitlleres d’un sol biaix per la cara interior, destinades a la guaita. El mur és fet amb carreus de mida mitjana i allargats (15 cm × 25 cm), ben arrenglerats en filades regulars. Sobretot a la banda W, als 1, 5 m inferiors, trobem uns carreus més grans i rectangulars (25 cm × 70 cm) o bé quadrats (30 cm).
Aquest castell ha d’ésser datat al segle XI, en un moment proper al que es construí, per exemple, la torre de Fontdepou, amb la qual té moltes semblances. Potser al castell de Cas els recintes exteriors són una mica posteriors.
Text: Catalunya Romànica
SALA CAPITULAR
Una arquitectura singular
En aquesta cambra de planta quadrada destaca la portalada renaixentista monumental i la volta estrellada, típica de la darreria del gòtic, els nervis de la qual arrenquen de quatre mènsules d’angle, decorades amb àngels de mig cos que sostenen filacteris. És un tipus de disseny complex, sense paral·lel en l’arquitectura gòtica catalana, que inclou un total de nou claus de volta de guix, amb motius heràldics. Combinen les armes dels Heredia amb un escut de barra –de bastardia– i un altre amb la tau de l’arquebisbat de Tarragona, mentre que al centre se situen les claus de sant Pere, l’heràldica pròpia de la canònica.
Història
L’aula capitular, en ús fins que va ser utilitzada com a sala de cures pels carlins, fou construïda durant el regiment de l’abat Llorenç Peris (1503-1542), que es distingí d’altres abats comendataris per la seva dedicació a l’abadia.
Des de 1418 i fins a l’extinció dels senyorius eclesiàstics al segle XIX, el d’Àger estava a mans de l’arquebisbat de Tarragona. La combinació heràldica de les claus de volta s’ha de relacionar amb el parentiu de bastardia que mantenia Llorenç Peris amb l’arquebisbe de Tarragona d’aleshores, Gonzalo Fernández de Heredia, de qui era bisbe auxiliar.
ESGLÉSIA SANT JAUME DE CAS
Arquitectura
L’església de Sant Jaume és un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, reforçada per quatre arcs torals (un d’ells adossat al mur de ponent), i capçada a llevant per un absis semicircular, precedit d’un arc presbiteral.
Les façanes no tenen ornamentació i l’aparell és format per carreu ben tallat i disposat en filades ordenades, que en el tram de la nau ampliada es combina amb carreus ben tallats i escairats.
L’accés s’efectua per la façana sud de la nau, on hi ha dues portes, amb arc de mig punt. Al centre de l’absis trobem una finestra de doble esqueixada, i en els murs nord i sud del primer tram de nau, corresponent a l’edifici original, hi ha una finestra també de doble esqueixada, però d’arc monolític. En la façana oest hi ha una finestra en forma de creu.
Tot i les clares evidències de la complexitat del procés constructiu, no sembla que aquest es dilatés molt en el temps. Possiblement l’ampliació es produí immediatament després de concloure l’edifici primitiu, si és que s’arribà a acabar, i el que avui interpretem com una ampliació pot respondre a un canvi de projecte produït sense solució de continuïtat. Les condicions constructives de l’edifici permeten de plantejar aquesta hipòtesi i situar la construcció de la part inicial a la fi del segle XI i principi del segle XII, i la construcció del sector de ponent, ja plenament integrat a les formes i tecnologies del segle XII, seguidament.
Al Museu de Lleida es conserven tres imatges tallades en fusta, d’una d’elles tan sols la part del bust, l’altra fragmentada a l’altura de la cintura i a la tercera, també força deteriorada, li manca la peanya que segurament devia dur. Totes tres conserven restes de policromia.
Text: Catalunya Romànica